divendres, 17 de febrer de 2017

Que pagui més qui més té


Aquesta màxima/eslògan, fins fa no res, era emprada per l'esquerra que era qui més l'esventava i en feia bandera. Avui dia, que tot és tan transversal, i al marge de que s'ho creguin o no, també des del centre dreta es diu. Fins i tot podríem trobar excepcions en les files de la dreta més liberal.  Té la seva explicació però.


La frase en si, efectivament, avui dia, pot ser exhibida per gairebé tothom si ens atenem a la seva literalitat. Qui pot estar en desacord en que pagui més impostos qui més diners té o més en guanya ?. Però no n'hi ha prou. Aquest mantra, que sembla una bandera especialment identificativa des de la CUP al PDECAT passant pel PSC i ERC o des de Podemos fins al PSOE, té trampa: dir " que pagui més qui més té " no explica gran cosa i permet interpretacions que poden satisfer tothom. El que volia dir aquesta frase des de sempre és que ha de pagar més el que més té però amb uns percentatges progressius, o sigui, que el que cobra 100 no ha de pagar el mateix tant per cent que qui cobra 1.000; si el primer paga un 10 %, el de 1.000 ha de pagar un 15, per exp., sinó és així, i tots dos paguen el mateix %, és cert que s'està complint, en termes absoluts, amb allò de "pagar més qui més té " però no amb el sentit autèntic i fidel de la frase. I en este sentit, ningú es pot omplir la boca amb dita frase i pensar que es compleix sinó va acompanyada d'una especificació concreta com ara: " Qui més té que pagui més, de percentatge "
Per cert, tampoc estaria malament un altre afegitó: " ..i tots " que seria la primera passa per una redistribució més justa de la riquesa. 

dilluns, 13 de febrer de 2017

Dia mundial de la ràdio


No hay texto alternativo automático disponible.


AVUI ÉS EL DIA MUNDIAL DE LA RÀDIO.. 
( amb nostàlgia inclosa )
Sempre he estat un gran ( per quantitat ) oïdor de ràdio. Tinc la teoria que la ràdio, sobre tot escoltant-la amb auriculars ( o no necessàriament ) és inconscientment percebuda com si et parlessin a tu exclusivament, a cau d’orella. T’acompanya on sigui i a l’hora que sigui.
Els records més vells que hi tinc són d’aquella Ràdio Tortosa dels anys 60 : Yunque programa dedicat al món del treball; Emisión infantil ( que hi vaig anar dues vegades ) una d’elles, també a cau d’orella, la gran Luz Acero, em va dir el nom del pollet ( una pregunta que es feia ); Calidoscopio femenino primer amb Odena i més tard amb Conchita Panisello, Fernando Andreu al so etc. Sense oblida Xerrades sense malicia, Cantando al trabajar, Discos solicitados etc. Quan a locutors, hi havia Paco Guimerà, Tio Armando, i més tard, Conrad Duràn, Ximo Rambla etc. Uns anys abans del seu tancament havia passat a pertànyer a Radio Cadena Española de RNE. Els darrers anys la vaig anar alternant amb altres emissores locals com ara Ràdio Ulldecona amb Carolina, fins i tot Radio Nueva de Vinarós. Tot i que la consciencia política no era la d’ara, també recordo haver escoltat, per curiositat, La Perinaica ( Radio España independiente ) que emitia des de la URSS de llavors i que va desaparèixer el 1977; també Ràdio Andorra, recordo aquella musiqueta de “ Aquí, Radio Andorra “ Tot sense oblidar les grans emissores: En principi, aquí només es podien escoltar RNE. No cal dir que llavors tots emitíen per Ona Mitja OM. L’FM va arribar molt més tard. 
Com ja comencem a tindre més passat que futur, recordo haver escoltat Radio Peninsular de Barcelona on crec que emitíen allò d’Elena Francis ( ahir morí qui escrivia les respostes, per cert -Juan Soto Viñolo-) .També van arribar més tard les grans emissores comercials com la SER ( i l’alegria que suposà poder escoltar J.M. Garcia per les nits ), també arribà més tard una esporàdica Antena tres radio ( A3 ) amb Ximo Rambla la qual va ser ”substituïda” per Onda Rambla de Luis del Olmo ( Onda Cero ) que estaba situada al mateix lloc que A3 ( Avd Felip Pedrell ) amb Anfruns, Pilar Rodriguez ( crec que havia estat també a Ràdio Tortosa ) i Curto. Recordo amb nostàlgia especial a Radio 3 de RNE i aquells locutors que tant i tant sabien de música: Carlos Finali, Fernando Argenta, Ramón Trecet, Jesús Ordovás, Carlos Tena o Diego Manrique ( prometo que ho he escrit de memoria hehe). Més tard aparegue novament Ràdio Tortosa, però en aquest cas com emissora municipal amb Núria Mora al capdavant; i més endavant Imagina ràdio del grup de l’Ebre, i entre les “ noves “, Antena Caro de Roquetes, entre les millors de les locals. 
A principis dels 80 aparegué Catalunya Ràdio la qual vaig començar a escoltar de manera esporádica i anys més tard més asiduament, per deixar d’escoltar-la fa un temps que em vaig passar a la competencia directa: RAC-1. La SER, encara que sembli paradoxal, com que hi combregava més amb la seua línia editorial, com a emissora d'àmbit estatal, vaig anar aparcant-la. No m’agrada escoltar constantment que em reafirmen en allò que penso. M’agrada sentir altres opinions. Inoblidables però, Iñaki Gabilondo pels matins i Carlos Llamas per la nit i su " Hora 25 ". No em refereixo a SER Ebre, que estos dies, per cert, ha celebrat les bodes de plata de la seua implantació al territori, amb Sílvia Tejedor i que continua sent la meua ràdio de referència a nivell local.
Per tant, la RÀDIO, mentre ens pensem que parlen per a un mateix i com a font d’informació, entreteniment i, per què no, d’aprenentatge, mai no morirà.
* Com que ho he fet fent servir la memòria exclusivament, és possible que m'hagi deixat algun nom o fins i tot emissora. Ho sento.